Allò que no és un rescat

És el que havien de fer. Tot sembla indicar que aquesta és l'actuació que el Govern espanyol havia de fer. Procurar per tots els mitjans que Merkel acceptés que el rescat del sector financer no contaminés més encara el deute sobirà asfixiat. Fa mesos que defensava la possibilitat que el rescat inevitable (un bilió de deute) es fes en aquests termes; des del gir de Zapatero, la ineficàcia, avui ja evident, de la retallada. Calia sol·licitar un rescat amb subterfugis per eludir una intervenció draconiana que s'acarnissés cegament en l'espiral d'austeritat: el carreró sense sortida de la davallada del consum, l'apoteosi de l'atur, la recessió permanent. L'austeritat ha estat, tot plegat, l'exigència dels Mercats sobre el deute i la coartada per especular-hi davant la impossibilitat d'enfrontar-lo.
És el que havien de fer, però ara trauran pit. I es quedaran. He entès Merkel en el meu pitjor malson. Si hi ha necessitat de rescat és perquè alguna cosa ha de canviar. Però ara no canviarà, no hi haurà intervenció, i ara trauran pit. I es quedaran. Es quedaran els responsables d'haver dilapidat l'operació d'injecció econòmica més elevada que la història hagi conegut mai (fons europeus); els promotors de la Ciutat de les Arts i les curses d'Eccleston; també el finançament de la Partitocràcia, i els AVES, i el 75% d'evasió corresponent a les grans fortunes, i les entitats financeres amb un peu aquí i l'altre a Andorra; es quedaran els financers de Bankia i les calderetes de llagosta davant les promocions de la bombolla immobiliària, i el gran Madrid, i la Catalunya dels millors i els lobbys de Duran, i les preferents (sí, preferents), i Rato, Dívar, Ordoñez, Aznar. Ara trauran pit gracies a Hollande.
I es quedaran. No sé si ens convenia la intervenció i regència de l'Eurogrup, però necesitem Austeritat, i escoles, i hospitals...